El cel de L6ndres conquerit des de baix
Testimoni de Toni Alomar, un dels baixos dels primers castells de 6 de la història dels Castellers de Paris a la Primera Diada Castellera Internacional el juny del 2016 a Londres
Ara que s’apropa la Segona Diada Castellera Internacional, m’ha vingut el record de la Primera Diada Castellera Internacional que va celebrar-se a Londres ara farà aviat un any. Va ser la nostra primera diada gran, i mai haguéssim pogut imaginar que poc més de mig any després de néixer com a colla assoliríem els nostres primers castells de 6. Me’n recordo com si fos avui…!
Després que alguns fessin un primer contacte a l’assaig de divendres, l’actuació de dissabte al Crouch End Festival va donar el tret de sortida. Al festival vam trobar molta gent que ni sabia que fariem una actuació castellera i que desconeixia completament què era un castell. Prova d’això és que vàries persones se’ns van acostar per demanar-nos a quina hora començaríem a ballar. Desgraciadament, fora de Catalunya els castells són poc coneguts però amb actuacions com la de Londres tenim l’oportunitat precisament de canviar això. Jo vaig ser el baix del pilar caminat i la torre de 5, amb l’Ari. Em vaig sentir bé. Sabia, però, que els castells de 6 que intentaríem l’endemà serien una altra història…
Al vespre vam fer el sopar de germanor de les dues colles, a un pub del centre. Com cada vegada que els castellers anem de festa varem acabar fent uns pilars, i algun “pom” poc convencional, amb acotxador i enxaneta de talles XXL… Per si no n’haguéssim tingut prou, a l’apartament abans d’anar a dormir també varem fer un altre “pom” en pijama. Qualsevol lloc és bo per practicar!
Foto de: Daniel Vion
L’endemà em vaig llevar ja pensant en l’actuació. Estava una mica nerviós, era la meva primera diada gran! Començàvem a les 11:00, i l’actuació era en una plaça del barri de Spitafields. Em vaig dutxar i em vaig posar ja els pantalons blancs de la colla. Teníem el temps just de preparar-nos, esmorzar i anar cap allà. Quan vam arribar ja hi havia molta gent. Tota aquella gent havia vingut a veure’ns a nosaltres! “gallina de piel”!
A mi personalment, el fet d’estar al centre de la pinya i una mica aïllat de l’ambient que revolta el castell, m’ajuda a relaxar-me i a concentrar-me. Com el dia anterior, vaig ser el baix del pilar caminat, que va sortir molt bé. Després de dos castells de Londres i de la nostra torre de 5 va arribar el moment de la veritat, l’intent dels nostres primers 3de6 i 4de6. En Jordi Rabassa ens parlava als baixos just abans de l’intent del 3de6…
“Nois, això serà llarg, qualsevol cosa parleu amb l’agulla i el contrafort. Des d’allà sota sou els primers que heu de donar tranquil·litat i seguretat a tot el castell. O sigui que força, paciència, i intentem portar el patiment en silenci. Ja veureu que ho aconseguirem!”
A part de mi, els altres baixos eren l’Ariadna i la Mariona. A mesura que pujaven els terços i els dosos jo em trobava relativament còmode. Però sentia a la meva dreta a la Mariona, que deia que no estava ben col.locada i estava patint bastant. Es molt important per els baixos estar ben verticals i ben recolzats en el contrafort i les crosses, ja desde el principi. A mesura que augmenta el pes és molt més difícil poder recol·locar-nos. També sentia que el Jesús demanava insistentment més força a un dels laterals. I finalment, abans de que l’enxaneta comencés a pujar, l’Ester, que portava el castell, va donar ordre a l’acotxadora i als dosos que comencéssin a baixar. Primer intent fallit. Mai havíem fet aquest castell. Per descarregar-lo tot havia d’anar perfecte, i no hi va anar. No valia la pena arriscar-nos a una caiguda quan podiem tornar a provar-ho més tard.
Foto de: Daniel Vion
Després d’un altre castell dels castellers de Londres vam fer el segon intent del 3de6. Aquesta vegada havia de sortir tot perfecte. La Mariona i l’Ariadna es van intercanviar de posició. Ara la Mariona seria rengla, i l’Ariadna plena. De lluny sentim les instruccions de l’Ester. I nosaltres anem aguantant. En sentir els primers aplaudiments sabem que l’enxaneta ha fet l’aleta. Crido i dono ànims als del meu voltant. Els braços em comencen a flaquejar… Estic una mica inclinat a l’esquerra, però sé que ja no puc solucionar-ho. Sento que l’Ari i la Mariona també van justes… Només queda aguantar. A poc a poc els aplaudiments augmenten de nou, ja queda poc… Finalment, quan els primeres mans recullen els segons i ens alliberen del pes, l’esclat d’èxtasi de tota la colla ja ens envolta. Sense ni temps per recuperar-me, crido i em cau una llagrimeta de l’emoció. Havíem aconseguit el que només fa 6 mesos era impossible.
Foto de: Daniel Vion
Després de l’èxit del 3de6 encara ens quedava el 4de6. El vam intentar al nostre següent torn. Haver descarregat el 3de6 ens va donar confiança per afrontar el 4de6. Ara ja sabíem que podíem fer-ho. I aquesta vegada vàrem aconseguir descarregar-lo a la primera. La nostra primera diada i havíem aconseguit descarregar els nostres primers castells de 6.
Foto de: Daniel Vion