Sempre ens quedaran els geperuts

Emocions a flor de pell i records inesborrables: les experiències de dos expats geperuts tornats a París, en motiu de la celebració de la Diada de Bateig dels Castellers de París i de la 2a Diada Castellera Internacional

per Natàlia Albaigès i Ràfols i Sergi Esteve i Garcia

 

 

Sota els nostres peus un terra irregular, metros que volen, terrasses atapeïdes de taules diminutes, un parlar desxifrable però que no és el nostre, gris més que blau… ens mirem i ens ho diem tot, ja hem arribat! Revivim passat amb el present més immediat, un entorn familiar però no del tot: tornem a ser a París. I per endavant? Un cap de setmana més com a Castellers de París. Nosaltres, la Natàlia i el Sergi, ens creiem i sentim el lema de la colla: “Geperut un jour, geperut toujours”.

 

Fa pocs mesos que hem tornat a Barcelona, la Natàlia li porta avantatge al Sergi, però els dos patim una mateixa sort: la d’haver esdevingut captius d’aquesta ciutat i addictes a un grup de persones que comparteixen el somni de tocar el cel. Així és com es comporta aquest imant omnipotent que és París. Però atenció, la promesa d’esdevenir colla de sis i la pressió incessant, per no dir sufocant, dels nostres amics tampoc ens deixava una altra alternativa. Hi havíem de ser, ho havíem de viure.

 

L’últim week-end d’abril ens vam citar a París per celebrar la Diada de Bateig amb els nostres padrins, els Castellers de Lleida i els Castellers del Poble-sec. Com que a Barcelona havíem començat a assajar a Can Bandarra, i aquí la Natàlia encara porta molt més avantatge al Sergi, aquesta diada ens feia especial il·lusió.

 

Tot agafant l’avió ens preguntàvem com trobaríem la colla i com estarien els ànims per afrontar de nou els colossals castells de sis. Recordàvem nítidament les dificultats que vam haver d’encarar durant l’última gran diada a Andorra l’octubre de 2016. Va ser un cap de setmana intens en molts sentits i sens dubte inoblidable: el tren de nit, el retrobament amb expats geperuts, el 2×1 màgic a Caldea, els jocs de nit pujats de to, el pilar a la muntanya… Però també les nostres primeres caigudes, la reacció de la colla per tornar-ho a intentar, una Lucia a mil per tornar a trepar i un ambient de germanor i salseig que ho va fer tot molt especial. A més, teníem la certesa que com sempre la tècnica i la junta havien remat de valent perquè tot fos un èxit, i així ho va ser.

 

 

Dissabte ens reuníem a la Villette i de camí els nervis ja van començar a aflorar. Uns nervis barrejats d’emoció incontrolable per tornar a vestir la millor camisa del món i per retrobar-nos amb aquesta gran família que tant enyorem. Només arribar a plaça ens vam adonar que, com la vida, res mai és per sempre. Noves cares i dinàmiques poblaven la colla, però l’ambient i l’esperit continuava sent el mateix: ens sentíem com a casa. I atenció… en un obrir i tancar d’ulls carregàvem tres castells de sis amb una facilitat aclaparant, quin escàndol! L’esclat d’alegria i les abraçades típicament suades i replenes d’èxtasi omplien la Villette. La colla anava fortíssima i demanava més i més… Castells treballats, canalla entrenada, poms més lleugers, troncs ferms i una pinya d’acer més compacta que mai amb l’ajuda dels padrins… ho teníem tot. La Tour Eiffel ens esperava expectant i tremolosa.

 

I així va ser com dins la postal del món i sota un cel amenaçador els Castellers de París van fer història: castells de sis imparables i un pilar de cinc aixecat per sota que va acabar d’emmudir qualsevol possibilitat de pluja i que va deixar absorts tots els presents. El millor de tot, però, va ser l’esforç, la motivació, l’alegria i les ganes de les colles padrines per acompanyar-nos en el dia del nostre bateig. Sens dubte, de matrícula d’honor.

 

 

Si una cosa vam veure molt clara durant aquell cap de setmana és que per imperatiu autoimposat tornaríem a París per la 2a Diada Castellera Internacional. Però tot va anar massa ràpid, exageradament veloç, sense avisar… Carregat el pilar de cinc, i enduts per una eufòria desenfrenada, ja estàvem comprant els bitllets! Això del món casteller és de bojos, no havien passat ni dos mesos i tornàvem a ser a París.

 

La cita internacional va tornar a tenir lloc a la Villette –emplaçament que s’està consolidant com a plaça castellera– i va reunir les colles de Londres, Copenhagen i Andorra. El més especial d’aquesta diada van ser els retrobaments i els lligams que es van teixint entre les colles: amb Londres perquè la 1a diada internacional va ser allà i va deixar una petjada immortal; amb Andorra pel seu convit al Principat i l’hospitalitat que ens van oferir; i amb Copenhagen perquè sempre que ens retrobem es genera una química especial, potser perquè simbolitzen el mirall del que vam ser. Ajudar-los va ser un plaer i un orgull.

 

 

Tot i que no vam arribar a la perfecció del bateig, els sòlids i estables castells de sis portats a plaça van fer palès una cosa encara més important: la consolidació i l’estabilitat de la colla dels Castellers de París. Si mirem enrere, la nostra és una història de vertigen, passió, amor, família i treball en equip. I és per tot això i més que us trobem tant a faltar i que cap colla de Catalunya s’acosta al que simbolitzen els geperuts.

 

En aquest punt de l’article, que ja s’acaba, us demanem que us cuideu, que estimeu la colla, que estigueu units en la diferència, que gaudiu fent castells i sobretot i molt egoïstament, que continueu donant oxigen als geperuts perquè puguem, sempre que ens sigui possible, tornar a casa.

 

Natàlia i Sergi.

 

 

P.D. Oblideu-vos de tot el que us acabem de dir i d’aquest to pseudoemotiu, passional i melancòlic. El millor d’aquests dos caps de setmana van ser les guerres entre la Natàlia i el Sergi per dormir abraçats amb el Bailo; veure en acció el pistoler Miquel Huguet fent-se el Guapo davant de totes les colles invitades; veure la junta estressada quan tot estava perfecte; molestar la gent de tècnica interrompent-los o fent xivarri a la pinya; viure in situ la cara vermella i a punt d’explotar del Jordi fent els pilars; tornar a escoltar el so de la gralla de l’Edgar; gaudir del cos pèl-roig del Marc recent sortit de la dutxa; i vaja… tornar-vos a suportar amb l’excusa d’elaborar construccions efímeres. Que en som d’estranys els castellers, no?